A finals de la dècada dels noranta vaig viatjar a Costa d'Ivori, convidat pel ministeri de Cultura d'aquell país, per a realitzar un treball fotogràfic sobre la “drumologia”, el llenguatge dels tambors. Després de dues setmanes de viatge per l'interior, no estava satisfet. Intuïa que estava obtenint una sèrie d'imatges, interessants tal vegada, que no aportaven res de nou.

Aleshores, per una sèrie d'aparents coincidències vaig contactar amb Yéo Daouley, ajudant de Addiafi, un intel·lectual de l’animisme, i amb Adjoumani Rauher, fill d'un rei abró. Per la seva mediació vaig conèixer a la sacerdotessa Adjoua Eponom Essouman que després d'una sèrie de rituals em va acollir al seu santuari. Vaig tornar en dues ocasions més, romanent una mitjana de dos mesos en cada viatge. Gràcies a l'empatia amb la sacerdotessa, i als successius rituals amb els sacrificis que van ser acceptats, vaig tenir el privilegi de treure el cap pel món ocult de l’animisme africà. Fruit de tot això va ser el llibre Viatge el país de les ànimes en el qual conjuminava les meves fotografies amb les meves investigacions i experiències sobre l’animisme entre els anyí, un poble emparentat amb els ashante, a la regió fronterera amb Ghana.

L’animisme és un conjunt de creences segons les quals els fenòmens de la naturalesa són posseïts per un esperit independent de la mateixa materialitat del fenomen. La comunicació amb allò sagrat es fa per mitjà de sacrificis a altres deïtats menors, potències protectores o esperits, que són els intermediaris entre Déu i els homes. A causa dels prejudicis colonials primer i, en l'actualitat, dels propis africans, sobretot els urbans, és vist com un endarreriment i un llast per al desenvolupament. De manera que s'està donant l'esquena a l'espiritualitat, la cosmogonia i la literatura oral pròpies d'Àfrica. Una riquesa cultural considerable que irremissiblement va a perdre. Encara que tal és la seva força que cristianisme i Islam sincretitzen moltes concepcions pròpies del animisme.

Mai vaig pensar que regressaria a Costa d'Ivori després del llibre, malgrat així ho havia promès a Adjoua i els seus fetitxes. La guerra civil que va dividir el país en dues meitats i el posterior estat d'inseguretat, van fer que la meva promesa quedés pendent i, embardissat en altres assumptes, m'oblidés per complet fins que el març de 2008 vaig rebre una trucada de Yéo: “Els fetitxes es sont manifestés et ils et reclament (els fetitxes s'han manifestat i et reclamen). En plus, la tantine Adjoua est gravement malade (per si no fos poc, tia Adjoua està greument malalta).” Des de Barcelona, la vam fer dur a Abidján a l'hospital i ens vam ocupar de la seva operació. I vaig creure oblidar-me de tot l'assumpte fins que mesos després em vaig sorprendre a mi mateix afirmant en un sopar entre amics: “Aquesta tardor retorn a Costa d'Ivori”.

Per primera vegada en deu anys, recordava sensacions oblidades. Tot allò viscut com si acabés de tornar: les transformacions que sofria la sacerdotessa animista Adjoua quan era cavalcada per Aboyá el rei dels caçadors o es tornava com una nena quan es transformava en Mami Watta, la deïtata de l'aigua. Vaig sentir la necessitat de retornar.

Volia generar una manera de copsar i donar a conèixer la riquesa, els matisos, les singularitats, els insòlits aspectes propers i les dificultats d’una cultura que, malauradament, sembla una realitat a rebutjar i amagar per a molts africans pels quals la idea de progrés és enemiga del respecte a les arrels ancestrals d’una comunitat. Per a explicar tot això, el mitjà que em semblava més atractiu i exacte no era ja la fotografia, doncs volia que la paraula fos la dels propis protagonistes de la història. Era necessari que les seves veus poguessin explicar, que els seus sons completessin el retrat íntim necessari. És així com sorgeix, per primera vegada en la meva llarga trajectòria com a fotògraf i viatger, la idea de recórrer a la imatge en moviment per a crear una experiència visual realitzada de tal manera que permeti a qui la miri apropar-se força exactament a l’experiència real d’assistir com a espectador de luxe al món animista i a la seva percepció i tracte en l’Àfrica moderna. Tot i que el plantejament requereix un procés de treball fins a trobar la manera d’aconseguir tan precís resultat, la nova aventura creativa vindria a ser el que solem anomenar pel·lícula documental.